La figura de l’historiador barceloní Ferran de Sagarra i de Siscar (1853-1939) és cabdal per comprendre els inicis dels estudis sigil·logràfics a Catalunya. Fou el primer estudiós que sistematitzà els nostres segells medievals i de fer-ho en català, com queda de manifest en la seva obra mestra, Sigil·lografia catalana: inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya (1915-1922-1932), de cinc volums, que guanyà el Premi Martorell i el Premi Raoul Duseigneur de l’Institut de France.

Durant les seves recerques, reuní una nombrosa documentació i un important conjunt d’empremtes que ell mateix obtenia dels segells que estudiava i que reproduí en els seus treballs. Aquests materials han estat preservats, la majoria, a la Biblioteca de Catalunya i a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, i inclouen des de la seva documentació personal (cartes i manuscrits) fins a més de cinc mil empremtes (majoritàriament de segells i d’unes cinc-centes monedes).

Ferran de Sagarra també exercí la política. Fou regidor de l’Ajuntament de Barcelona (1906-1909) i diputat de la Mancomunitat de Catalunya (1923). El 1920 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Històrico-Arqueològica) i del 1930 al 1932 presidi l’Ateneu Barcelonès, a més de ser membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la Societat Arqueològica Tarraconense i de l’Academia de la Historia de Madrid. El 1917, cedí a l’Institut d’Estudis Catalans la propietat del poblat ibèric del Puig Castellar, del qual, durant els estius de 1904 i 1906, havia pagat els treballs d’excavació.

Les publicacions de Ferran de Sagarra són encara avui de gran utilitat per als sigil·lògrafs, que sovint esmenten el seu treball en llurs estudis.

El segell, com a matriu, era conegut pels antics imperis (des dels mesopotàmics fins als romans) i es continuà utilitzant durant segles, però és a l’edat mitjana, als segles XIV i XV que abunden en ser utilitzats per reis, nobles, eclesiàstics i administracions, i també per particulars que l’usaven com a signatura.

La matriu és un motlle que presenta, en negatiu, aquelles figures, emblemes i caràcters que el seu titular desitja marcar en positiu en una empremta en relleu. Estava feta d’un material rígid perquè, en prémer-la sobre una matèria blana (com la cera o el lacre), hi originés el segell. Aquest, a més de ser un objecte artístic, era sobretot part integrant del document (acta, carta, decret, tractat, ordre…) al qual estava adherit, donava validesa legal i produïa l’efecte de tipus jurídic-administratiu. El segell acostumava a estar aposat o penjat del document (escrit generalment amb tinta sobre pergamí) i s’hi subjectava per la fixació del propi material o per un fil, cinta o cordó.

Existeix, per tant, una relació intima entre document i segell, de manera que, encara que numèricament siguin dos objectes diferents amb funcions i característiques pròpies, en unir-se constitueixen una unitat. Document i segell es necessiten i es complementen pel que fa a valor i significat jurídic del conjunt, de manera que, en separar-se, tots dos perden part de la seva comesa, passant, des d’aquest moment, a ser només monuments o records històrics.

Amb el pas del temps, el segell medieval evolucionà cap a altres formes, primer als segells reials fets amb tinta i paper segellat, i després, ja entrat el segle XIX, als realitzats amb tècniques d’impressió mecanitzades per al franqueig postal. El segell, doncs, ha tingut la seva significació i definició segons el context i els costums de cada època.

Ja des de la seva aparició durant el Renaixement i fins a l’actualitat, la medalla ha tractat una varietat incomptable de temes i, entre aquests, el retrat ha estat el més important. De fet, el naixement de la medalla al segle XV té a veure amb la crisi de la imatge emblemàtica o simbòlica de l’individu a finals de l’edat mitjana, alhora que el desenvolupament del retrat és conseqüent al culte a la personalitat propi de l’humanisme.

Hi ha un fet remarcable entre segells i medalles. De la mateixa manera que el segell identifica el seu propietari, la medalla commemorativa també es refereix a la persona celebrada, així que resulten dos objectes de petit format, de dimensions semblants, fets amb voluntat duradora i que contenen en relleu un missatge inequívoc i personalitzat.

Les primeres medalles que reprodueixen segells daten del darrer terç del segle XIX, coincidint amb la consagració tècnica del torn reductor i amb un interès creixent pels segells entre els historiadors. Aleshores, la medalla viu una eclosió que la fa permeable a tot tipus de temes i tant particulars com institucions fan reproduir segells.

Avui, les medalles que representen segells són utilitzades com a referencia a persones, institucions o localitats relacionades amb els segells, i majoritàriament es destinen a esdeveniments, celebracions i actes institucionals o protocol·laris. Aquí es presenten sis exemples del tractament dels segells a les medalles: les que reprodueixen amb exactitud el segell, les que s’inspiren en segells amb un resultat aproximat, les que reprodueixen la forma del segell (l’ogival o l’empremta sobre la cera), les que presenten el segell com una part més de la peça sense guardar una proporció amb la resta d’elements representats, les que mostren el segell adjuntat a l’acta, i les dedicades als sigil·lògrafs.